TASTETS DE LECTURES

Per llegir divendres en el I Tastets de lectures, en una de les cabanes del pati gran a nens i nenes de l’escola, a CI ens preparem aquestes lectures:

• Les faldilles de l'Eulàlia, de Maria Aurèlia Capmany

• La meva família i altres animals, Gerald Durrell

• La puput, Guillem Viladot

• El cucut, Josep M. De Segarra

• Flor sageta i Flor sense nom, Mercè Rodoreda

• La formigueta que anava a Jerusalem, Conte popular

• L’elefant, adaptació de Xesco Boix 

Un tastet d'una de les lectures:

EL CUCUT

El cucut és l’ocell del món que té una manera de viure més divertida i més meravellosa. El cucut és l’alegria i la música del bosc, i el nunci de la primavera; és l’ocell de les cançons i de les rondalles; i les coses que se’n conten arriben a l’alçada d’un campanar.

El cucut és un ocell bastant grandet, així com una tórtora; d’un pam i mig, més aviat més que menys, i amb una cua molt llarga. La forma del cucut és semblant a la de l’esparver i el falcó, i fins en els colors de la ploma s’hi assembla. És tot d’un color de plom per la banda del coll i l’esquena i el pit; el ventre el té blanquinós, ratllat de gris; i la cua negrenca amb taques blanques. El seu bec és curt i negre, i les potes menudes i de color groc.

El cucut arriba pel mes d’abril, i sempre ve de parella en parella. Se’n va de seguida al bosc: no s’entreté pas a voltar per les cases ni a emperesir-se per les vinyes: és un animal de bosc, i, com més gran sigui el bosc, millor per a ell.

Cada parella es tria un espai per caçar i viure, i d’allà ja no la treu ningú. Passa tot el dia voltat d’un arbre a l’altre cercant aliment amb un desfici que enamora. És un dels ocells més vius, més eixerits i més àgils del món. No para del matí al vespre, i de vegades fins volta o canta de nit. Té un vol ràpid i lleuger que s’assembla al vol del falcó. Es planta dalt d’una branca, i comença a mirar a tots costats per si troba alguna cosa per a esmolar el bec. Quan la té triada, amb un cop d’ala ja hi és damunt; i torna cap a una altra branca amb la mateixa intenció.

A la primavera no para mai de cantar. Arriba a dir tantes vegades “Cu... cut! Cu... cut!” que la veu se li enrogalla.(...)

Però si el cucut és famós per la seva veu, el més curiós del cucut és la manera de criar i pondre ous. És un cas que no veureu en cap altra mena d’ocell (...).

El cucut no es pren la pena de fer un niu ni de covar-se els ous. Quan arriba el temps de la posta, veureu que la femella comença a voltar i a cercar un niu per pondre. El mascle no l’acompanya mai, i no es preocupa dels seus fills. Bo i volant, la femella cerca, i té un nas tan fi que descobreix els nius més amagats. Si la posició i la forma del niu li vén bé, s’hi fica i pon l’ou aclofada dintre; si el niu és massa petit o massa amagat, aleshores pon l’ou a terra, i després l’agafa amb el bec i el porta al niu. Quan hi ha deixat l’ou, torna altre cop, i aleshores llança un dels altres ous que ja hi havia al niu.

S’han trobat ous de cucut en els nius del pinsà, de la tallareta, del passarell, del verdum, del cruixidell, del gratapalles, del repicatalons, del cotoliu,  de la cogullada, de l’alosa del gaig, de la garsa, del rossinyol, del pit-roig, del còbit, de la cuereta, de la merla, de la griva, de la bosqueta, del reietó, de la mallerenga, de la tórtora, del tudó. D’entre tots aquests nius el cucut prefereix sempre els de les cueretes, de les bosquetes i dels gratapalles.

La femella només pon un ou, o, a tot estirar, un parell; i sempre ha d’ésser en un niu on ja n’hi hagi d’altres. Als ocells  que es troben amb la femella del cucut que els volta  el niu, això no els fa gens de gràcia, i fan tot el possible perquè s’allunyi, però el cucut té prou enginy, i, aprofitant una ocasió que els amos del niu siguin fora, s’hi fica com un lladre, pon l’ou i arrenca a volar. Quan una parella d’ocellets es troba amb aquell ou plogut del cel, no fa cap escarafall ni intenta treure’l: molt al contrari, se’l posen a covar juntament amb els altres.(...)

I ara ve el més estrany. Quan surten tots els pollets, veureu que el cucut és molt més gros que els altres; i quan comença a treure les plomes és més lleig que un pecat i sembla una mena de gripau. El cucut creix amb molts pocs dies, i el niu se li fa petit. Els seus pares adoptius es tornen boigs per alimentar-lo. El cucut és molt golafre: tot ho vol per ell, i pren el menjar del bec dels altres, que, pobrets, molts cops es moren de gana (...)Com que es troba estret dintre el niu, i ell és molt més grossot i té més força que els altres, veureu que es posa un dels ocellets damunt l’esquena i el llença fora del niu (...) i quan n’ha llançat un en llança un altre...(...)Hi ha vegades que el cucut es queda sol en el niu (...)

Però és que fa més servei un cucut que cinquanta bosquetes plegades (...). El cucut menja insectes de tota mena, i destrueix sobretot aquelles bestioles que els altres ocells no gosen menjar-se, com, per exemple, les erugues peludes. No sabeu el mal que arriben a fer les erugues peludes en el boscos! (...)

Els ocells amics, de Josep M. De Segarra